Santpedor forma part del Pla de Bages i, per tant, la major part del terme és plana o lleugerament ondulada, amb una altitud mitjana de 336 m sobre el nivell del mar. Els punts més elevats es troben al nord, concretament al Serrat de Floretes (488 m) i a la Costa de la Vila.
El nucli urbà es troba situat al mig del terme i, una mica al nord-oest, hi ha la urbanització Mirador de Montserrat.
El riu d’Or és l’únic curs d’aigua que travessa el municipi que manté un mínim cabal permanent, tot i que varia molt segons el règim de pluges. La riera de Bellver i el torrent d’Olius només duen aigua quan la pluviositat és abundant.
La Sèquia de Manresa, que subministra aigua al poble, transcorre pel sud-est del terme, a prop de Claret.
Aproximadament un 66% de la superfície del municipi està destinada a usos agraris (conreus i pastures permanents). El bosc, escàs, es concentra al nord i nord-est del terme, igual que les zones de matollar.
Una bona manera de descobrir els paisatges de Santpedor és caminant pel sender de Petit Recorregut PR-C 131, una ruta circular d’uns 25 km que volteja el terme municipal. Formalment, comença i acaba a l’Aiguamoll de la Bòbila però es pot recórrer per trams, ja que hi ha molts punts d’incorporació sortint del nucli urbà, en totes direccions.
El camí està senyalitzat amb les típiques marques blanques i grogues.
Pujant al Serrat de Floretes, el turó més elevat de la Costa de la Vila, es té una panoràmica de conjunt molt interessant, ja que es pot veure pràcticament tot el terme i ubicar els diferents espais: nucli urbà, urbanitzacions, polígons industrials, camps, boscos, erms… i l’Aiguamoll de la Bòbila. Igualment, es poden identificar algunes de les poblacions veïnes i les vies de comunicació que les uneixen.
Un altre punt on contemplar una excel·lent vista és des del gronxador de la creu de fusta.
Paisatge en evolució
L’activitat humana té una gran incidència en el paisatge i, especialment, en la vegetació. En un entorn fortament humanitzat des de fa segles, com és el cas de Santpedor, és lògic que la vegetació hagi evolucionat en funció de si ha estat més o menys influenciada per l’acció humana.
Quan la destrucció d’un ecosistema té lloc de forma sobtada i afecta una gran extensió (una tala massiva de bosc o un incendi, per exemple) es produeix el que s’anomena una regressió vegetal. Si l’acció de l’agent pertorbador remet, aleshores s’inicia un procés de successió, en el qual en una primera fase les espècies “oportunistes” ocupen l’espai disponible fins que unes altres de més resistents i adaptades a les condicions que es van creant les succeeixen. D’aquesta manera, la natura intenta tornar al seu aspecte original.
A Santpedor tenim un exemple molt clar de regressió i de successió entre el bosc i la vinya. Cap al 1863 la fil·loxera va començar a atacar les vinyes franceses, la qual cosa va suposar una oportunitat per a la pagesia d’aquí, ja que hi havia una gran demanda de vi per cobrir. Es va plantar vinya arreu i, com que encara faltava espai, es van tallar boscos, fins i tot de zones amb força pendent. Per anivellar el terreny, es construïen marges de pedra per fer feixes. La fil·loxera va acabar arribant aquí també i va arruïnar la vinya. Els terrenys guanyats al bosc, poc aptes per a cap altre conreu, es van abandonar i, amb els anys, la vegetació espontània els va reconquerir. El pi blanc, espècie resistent, poc exigent amb el sòl i de creixença força ràpida, ha esdevingut l’arbre predominant. En alguns indrets, les alzines i els roures -de creixement molt més lent- han anat trobant el seu espai. En síntesi, boscos que havien deixat de ser-ho per esdevenir vinyes han tornat a créixer ocupant els espais abandonats per l’agricultura. Per aquest motiu és habitual trobar marges de pedra i barraques a molts dels boscos que hi ha pels voltants del poble.
El comparador històric del territori que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya posa a disposició del públic permet veure com ha evolucionat l’ocupació del sòl des de l’any 1945 fins a l’actualitat. És interessant fixar-se en el creixement del nucli urbà i també en l’expansió del bosc en zones que abans eren conreus.
AGRESSIONS PAISATGÍSTIQUES
La salinització de les aigües del riu d’Or i alguns aqüífers, com a conseqüència de les filtracions dels residus de les mines de Sallent, a banda de deixar fonts i pous inservibles, ha tingut conseqüències en la vegetació i la fauna.
Un cas paradigmàtic és un roure monumental que hi havia a la Caseta de Llussà, que havia arribat a tenir una capçada de 25 m de diàmetre, i que va morir per l’excés de salinitat del sòl. Des del 2005, el tronc d’aquest arbre es troba exposat a la plaça del Sindicat, com a mostra de la lluita de diferents col·lectius contra la contaminació salina.
De fet, però, un bon tram del riu d’Or al seu pas a prop de Llussà ha quedat sense vegetació a la riba perquè la concentració de sal la va matar.
Els incendis, les tales per guanyar terres de conreu i les urbanitzacions han estat els principals causants de la destrucció de l’escassa massa forestal del poble.
