A Santpedor no hi ha grans extensions de matollar. L’única zona una mica gran amb aquest tipus de vegetació es troba a la falda de la Costa de la Vila. Ara bé, això no vol dir que les espècies pròpies dels matollars quedin restringides a aquesta àrea. Ben al contrari, les trobem fent de sotabosc a les pinedes, en marges de camins o vora les rases i altres zones on el terreny no és pla.

Començant pels arbusts de major envergadura que trobem als matollars, hem d’esmentar-ne dos que, precisament, també trobem a les pinedes: el llentiscle (Pistacia lentiscus) i el garric (Quercus coccifera). Tots dos poden assolir uns 2 m d’alçària i un diàmetre considerable quan les condicions els són favorables. El garric, parent arbustiu de l’alzina, dona nom a una comunitat -la garriga-, en la qual no és rar trobar-hi algun càdec (Juniperus oxycedrus), matapoll (Daphne gnidium), aladern (Rhamnus alaternus) i altres espècies pròpies de les brolles, a més de l’esmentat llentiscle.

La brolla és una comunitat en la qual predominen petits arbustos (de menys d’1 m d’alçada), en general molt aromàtics i especialment concorreguts per les abelles, sobretot a la primavera. El romaní (Rosmarinus officinalis) és l’espècie més característica però també hi abunda l’argelaga (Genista scorpius). Altres mates més baixes que trobem en aquesta formació són el timó (Thymus vulgaris), la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum), la foixarda (Globularia alypum), la sempreviva borda (Helichrysum stoechas), l’espernallac (Santolina chamaecyparissus) i el pinzell (Staehelina dubia). A la Costa de la Vila, a més, hi ha ruac (Ononis tridentata), una espècie exclusiva dels sòls guixencs.

Hem optat per emprar el terme matollar de manera que englobi la garriga i la brolla, ja que no sempre és fàcil de distingir quan comença l’una i acaba l’altra, atès que, tal com hem vist, hi ha força espècies que trobem a totes dues comunitats.

Encara que sigui poc freqüent, hem d’esmentar a part la ginesta (Spartium junceum), un arbust vistós i aromàtic quan està florit. El trobem naturalitzat en diversos llocs, sense arribar a formar grans comunitats, però potser on n’hi ha més concentració és al camí de Vallbona.

Les bardisses creixen sobretot en sòls humits (fondalades, vores de rases i torrents, etc.), a vegades dins del bosc o en masies enrunades. Es caracteritzen perquè la majoria de les plantes que les formen són espinoses i tenen fruits carnosos. Això les fa un lloc de refugi ideal per a moltes espècies de petits ocells.

L’esbarzer (Rubus ulmifolius), amb les seves característiques tiges llargues, arquejades i farcides d’agullons, és conegut també pels seus fruits comestibles -les mores- que evolucionen del color vermell al negre a mesura que van madurant. El roser caní (Rosa canina), de flors vistoses a la primavera i cridaners pseudofruits vermells a la tardor, i l’aranyoner (Prunus spinosa), dels fruits del qual se’n fan melmelades i s’elabora patxaran, són habituals a les bardisses, on sovint creixen barrejats amb arbrets com l’arç blanc (Crataegus monogyna) i el saüc (Sambucus nigra), i amb plantes enfiladisses com la vidalba (Clematis vitalba) i el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca).