Història

El nom de Santpedor

L’emplaçament actual de la població era conegut antigament pel lloc d’Or. L’establiment d’una església dedicada a Sant Pere en aquest indret donà origen al nom de Sant Pere d’Or, del qual en prové la contracció Santpedor.
El nom de la vila no ha estat sempre el mateix: durant la Guerra Civil (1936-39), el municipi es deia Graner de Bages. Igualment, la forma d’escriure el topònim evolucionà amb el temps fins que a l’any 1980 s’establí la denominació oficial tal com la coneixem ara.

SÍNTESI HISTÒRICA

primers testimonis

No es coneix amb exactitud quan comença l’ocupació humana del lloc on hi ha ara el municipi de Santpedor. Les troballes arqueològiques que s’han fet pels voltants de la vila donen fe de l’ocupació humana de la zona almenys des de l’Edat del Bronze (ceràmiques trobades en un fons de cabana al Serrat). Hi ha restes, també, de l’Edat del Ferro (fragments de ceràmica trobats a prop de l’ermita de Sant Francesc), de l’època ibèrica i pre-romana (jaciments de la Costa de la Vila i de Cal Ramon) i tres necròpolis de l’Alta Edat Mitjana (al Serrat Rodó, al Serrat dels Morts i  al costat de l’església parroquial).

La primera documentació escrita que fa esment del lloc d’Or data de l’any 937.

El 958 es parla d’un Castell d’Or i l’església parroquial està documentada des del 996.

Serrat dels Morts

esplendor medieval

Entre els segles XI i XIII, Santpedor experimenta un creixement progressiu, que culmina durant la primera meitat del segle XIV. D’aquest període en resten valuosos testimonis arquitectònics.

La pesta negra castiga durament la població l’any 1348.

Santpedor és vila reial, és a dir, que no depèn de cap senyor feudal, sinó directament de la corona.

El rei Pere III ven la vila a un noble anomenat Francesc de Perellós i els santpedorencs aconsegueixen reunir 5.000 florins d’or per recuperar els drets sobre el municipi i retornar-lo a la protecció reial. Aquest esforç és premiat pel rei Martí l’Humà l’any 1400, que atorga a Santpedor el títol de “Carrer de Barcelona”.

Finestra biforada, amb arcs de mig punt
Capella de sant Andreu, segle XIV

economia preindustrial

Entre els segles XVI i XVIII, l’agricultura és la principal activitat econòmica del poble. No obstant això, es desenvolupen algunes activitats manufactureres que arriben a tenir una certa significació en l’economia local.

Unes d’aquestes activitats és la dels paraires (filadors, cardadors i teixidors de llana). També destaca la producció d’aiguardent, que s’exporta a altres comarques.

El poble gaudeix d’una certa prosperitat, prova de la qual són les successives ampliacions de l’església parroquial que es fan durant aquest període.

Inscripcions en façanes del nucli antic
Façana oest de l'església parroquial

estancament i represa

El segle XIX comença amb la Guerra del Francès (1808-1814) en la qual Santpedor participa activament (la memòria popular feu llegenda de la intervenció del jove Isidre Llussà en el primer combat del Bruc, el 6 de juny de 1808).

Hi ha una forta regressió econòmica com a conseqüència de la competència de les noves insdústries que creixien al voltant dels rius, ja que a Santpedor encara es teixia a mà.

Les tres Guerres Carlines i la plaga de fil·loxera que assola les vinyes tanquen un segle no gaire afortunat per al poble.

L’arribada del ferrocarril (1884), la creació del Sindicat Agrícola (1904), l’arribada de l’electricitat (1911) i la portada de l’aigua (1932) obren noves perspectives de recuperació, que s’estronquen amb la Guerra Civil (1936-1939).

Cooperativa Agrícola (coneguda pel Sindicat)
Font i placa commemorativa de l'arribada de l'aigua al poble (1932)

guerra civil i postguerra

La Guerra Civil (1936-1939) suposa una aturada brusca del creixement econòmic però, sobretot, una gran tragèdia humana, ja que, a banda dels morts, els odis i venjances s’allarguen fins molts anys després d’acabada la confrontació.

La dictadura franquista comporta una regressió en molts àmbits, especialment pel que fa a les llibertats.

El tèxtil és pràcticament l’única indústria fins gairebé l’any 1960. La crisi d’aquest sector impulsa el sorgiment d’altres activitats.

A Santpedor -igual que a moltes poblacions catalanes- arriben nombroses famílies procedents d’altres comunitats de l’estat, atretes per les possibilitats de feina.

El poble creix sense gaire planificació, amb un notable desgavell urbanístic, fruit de l’especulació.

Antiga fàbrica de cal Clarassó
Local de la Joventut Cultural Republicana, del qual s'apropià la Falange després de la Guerra

les últimes dècades

L’incipient retorn de les llibertats, a partir de 1975, marca l’inici d’un període d’intensa vitalitat associativa i cultural que, amb el pas dels anys, ha minvat considerablement.

El creixement de la població (dels 3.158 habitants de l’any 1975 als 7.604 el 2020) és un dels fets més destacables d’aquest darrer període.

Com a projectes que han tingut més transcendència al poble, cal esmentar la rehabilitació del nucli antic (en dues fases, 1986 i 1993), la restauració de l’Aiguamoll de la Bòbila (1994), la construcció de l’institut (després d’una llarga reivindicació popular) i de diferents equipaments esportius i culturals.

Els indicadors econòmics i socials constaten que l’impacte de la crisi de finals de la dècada del 2000 ha estat relativament lleu al municipi. Si bé s’ha alentit el creixement en diversos aspectes, el poble gaudeix de bona salut en qüestions com l’atur, la integració social o l’accés a l’habitatge.

Edifici de l'Institut d'Auro, inaugurat el curs 2004-2005